Marranades.

 

Un cop vaig respondre a un post on escrivien sobre el Sionó, dient que parlar dels altres no era la millor manera de fer amics. Conèixer gent, no és el meu objectiu a la xarxa tot i que la redacció d’aquest bloc està resultant una experiència molt agradable i la temptació d’anar a prendre un café amb algun blocaire és cada dia més forta.

Si trobo un bloc dolent, l’abandono a mig post i acabo escrivint majoritàriament sobre blocs que m’agraden perquè son els que més llegeixo i per tant, els que millor conec. Penso que hauria de ser més estricte i aturar-me també als que trobo dolents, ensopits, avorrits… Des d’avui m’ho proposo!…

Però deixeu que em defensi, m’heu d’entendre! És tan genial això d’escriure sobre gent que et sembla tan intel·ligent, tant interessant i que a més de la bona estona que passes llegint-los i escrivint sobre ells, et visitin, et donin conversa, et tirin floretes o fins i tot et donin les gràcies! Hauríeu de provar-ho!!!

Ei, que jo recordi, no he dit mai que fora idiota, llavors és lògic que m’acomodi en aquest estat d’auto-complaença, o no?

Tot i així, per fer esmena d’aquest defecte de forma, m’arremangaré i os parlaré de tres blocs força ben redactats, la lectura dels quals, m’ha costat un esforç hepàtic enorme.

(mi) Mètode Ibànyes

L’Espurna Incendiària

Destral Blogia

Tots ells, com el meu propi, dedicats a parlar d’altres blocs. Va ser de la ma del Glamboy69 i del seu article sobre la meva crítica, que vaig arribar al primer. Cercar els altres va ser qüestió d’un parell de clics.

Als seus primers post alçaven enèrgicament llampants estendards propis de la comandància de l’exercit de salvació de la Catosfera, ja sabeu del tipus “Tachaaaan!!!!”. I quina seguretat en si mateixos, quina autoritat, quina fermesa!! Venien a protegir-nos a nosaltres pobres il·lusos lectors, de les infàmies dels pèrfids blocaires!!.

Si, ja ho veieu, els tres semblen abandonats i van morir joves. Però van fer figa després de deixar perles de gran envergadura.

 

Acabar parlant dels demés a un bloc (i jo puc dir-ho perquè ho faig), pot estar motivat per:

• Un interés en compartir una afició que no és escriure, sinó llegir.

• Que la teva feina o allò que has estudiat et sembli tan feixuc o avorrit que no et quedin ganes de parlar-ne ni que sigui malament.

• Que parlar de la teva vida et resulti avorrit perquè el que t’ha passat, ja ho has viscut i compartit amb els teus pròxims, per el que no et queden ganes de tornar a repetir-ho. O perquè la teva sigui una vida lineal i gris de la que no hi ha res a dir.

• La curiositat de conèixer, analitzar o estudiar el medi en el que ens trobem.

• Que pretenguis combatre les teves frustracions tocant els pebrots als altres i sentin-te Deu per uns dies allà on no et veuen la cara de pàmfil que tens i no et clavaran una guitza així que et vegin venir.

• Ser un expert en no res, representar la mitjana de la mediocritat més absoluta i adonar-te que, al no tenir res que aportar en aquest món d’intercanvi, tan sols et queda la possibilitat de parlar d’aquells que no son com tu i que et donen una enveja mortal.

Els editors d’aquests blocs, que escriuen amb tanta ocurrència, amb tanta… “càtedra”. No tenen, segons la meva opinió, ni la més “repajolera” idea de com es llegeix un bloc. Com que jo sóc novell en l’art d’escriure i criticar (que no en el de llegir) i sembla que ells troben com a característica indispensable posar-se “xulos” i prepotents a l’hora de fer una entrada, seré prudent i m’hi apuntaré.

Per regla de tres simple, senyors. Si un post et fa dubtar, amorrar-te a la pantalla i dir-li “calla-calla” al que tens al costat o fa que deixis de sentir la música que sona com si desaparegués, parli del que parli, hi estiguem d’acord o no (això s’ha de saber deixar al marge quan parles d’un bloc), és un Bon Post. (Per l’interés que desperta).

I si no t’ha interessat gens i t’ha fet badallar però hi trobes uns blocaires comentant apassionadament, és un Bon Post. (Per aconseguir obrir un debat).

I quan no n’hi ha tan sols un post d’aquests sinó que et trobes de cop amb un enllaç que et convida a les “Previous Entries” i fas clic sense pestanyejar, llavors, El Bloc És BO. (Per saber mantenir l’atenció).

Fàcil, eh?

Ho tinc comprovat. Parlar malament d’un bloc, t’aportarà més o menys comentaris però als Stats, el nombre de visites es dispara. El Feministes Anònimes, té un sol comentari d’en Jaume Duran però després d’una aturada de més de tres mesos, va catapultar el Sionó als Top Blocs i Top Post de WordPress per totes les seves lectures. I és una cacona de bloc! Si ni les ties que el fan el deuen haver llegit sencer!! I què vol dir tot això? Doncs que posar algú a parir, porte visites… Però ay Pobres! potser no van tenir prou en compte que crear una bona polèmica és obra d’especialistes, dels bons editors i que ells no son bons. Que pot ser les seves motivacions no eren tan honorables com pretenien fer-nos creure i es van avorrir de seguida.

Com a mínim, aquesta actitud auto-complaent que em critico, m’ha aportat tot un munt de coses positives. Algú que fa el que fan ells, què hi guanya? què aporta als demés? Jo evidentment, em vull creure que és cert el que em diuen que aporto certa mena de feedback que resulta útil als editors, o quan em diuen que les meves crítiques son constructives o quan algú troba divertit el que he escrit sobre el seu bloc o em donen les gràcies per haver-los descobert un bloc que els hi agrada…

I sobre la defensa de la Catosfera? Cóm diuen que la defensen? Omplint-la de mala sang i d’una molt pobre e infundada crítica gratuïta? No seria millor animar a escriure més i millor? Ser constructius? Engrescar als editors i als lectors?

I senyors, penjar la foto d’un blocaire i fer-ne mofa… això no tan sols l’hi pega una puntada a qualsevol codi cyberètic escrit o no, és que em sembla una marranada dins i fora de la xarxa. Si, MARRANADA, allò que fan els marrans, aquelles bestioles que juguen rebolcant-se a la seva pròpia merda. I aquests pretenien jutjar la feina dels altres?

 

En fi, per acabar i per norma, sempre que faig una crítica negativa m’obligo a buscar allò de bo que potser no he sabut trobar als blocs que no m’han agradat. D’aquests tres, què n’he tret de positiu? … (coi, com costa…). Doncs que semblen fets a posta. Qui sap si algun dia descobrim que van ser creats com a blocs d’assaig perfectes. Reculls sublims i sistemàtics de tot allò que un blocaire no ha de pretendre mai ser ni semblar.

Qué carai feu?

El Ferran i jo hem coincidit davant l’ordinador i hem convertit els comments del post de L’Arqueòleg Glamurós en el nostre petit xat per uns moments. Ja m’havia passat abans amb el Miquel Serrabassa i és divertit. No he pogut evitar tafanejar-li el bloc al Ferran. Aquest post en concret m’ha fet molta molta gràcia, però potser ja en parlarem un altre dia del Max Aue.

El cas és que mentre llegia el seu bloc, he vist un comentari d’un tal Sinblancaporelmundo, que hi havia deixat un enllaç en pla barroer. Aquesta no és forma d’enllaçar el bloc d’un mateix, això es fer spam del cutre.

En aquell moment m’ha sonat haver-lo vist també al bloc del GlamBoy69. Hi he fet clic.

Ni el post, ni el bloc, ni el seu editor, em mereixen cap mena de comentari però sorpresa, sorpresa… Qui pica l’ham d’aquest pseudo spammer i l’hi deixa comentaris? El mismissim Jon Kepa!! Ja ja, no m’ho podia creure! L’hi he hagut de fer clic al nom per assegurar-me de que no era un Clon. I no, no, era ell.

 

Com és possible? Si algun dia se m’afluixés una rosca i pretengués catapultar el Sionó a la fama guanyant comentaris a cop de polèmica o millor dit, d’insult, ja se a qui haig d’anar a picar… precisament a aquells que jo haguera dit que MAI no es deixarien engalipar per una tàctica tan pobre.

Al Jon Kepa i als altres, que també os he vist.

¿Em podeu dir què nassos hi feu al bloc d’aquest tal “sinblancaporelmundo”?

 

Que algú m’ho expliqui, si us plau. L’intriga em mata.

A l’Arqueòleg Glamourós.: No teniem certs dubtes sobre el que era un “gay acomplexat”? Doncs et passes per la secció “Sobre mi o Mi diario Intermitente” d’aquest senyor, que hi tens una descripció al detall…

3 Mosqueters.

 

 

Dins la blogosfera hi ha molta activitat. Ja és tot un món ben definit i complex, dinàmic i viu, amb el seu star system, els seus experts, els seus gurus, els filòsofs, els il·luminats,els reaccionaris, els hacktivistes, els lamers… La seva pròpia psicologia, les seves pròpies tribus, els seus codis de conducta, els seus perills…

El Genbeta és un bloc força conegut, no crec que necessiti dir res d’ell, el dia que l’hi dediqui un article veureu un rastre de babes per tota la pantalla. Aquest weblog, va publicar un post titulat”¿Quieres saber quién te tiene no admitido/eliminado en el MSN? Pues no des tu contraseña a desconocidos”que signava Victor Pimentel. Es tractava d’avisar als internautes, per mil·lèsim cop del perill evident, obvi, de proporcionar els pass dels seus comptes de msn o hotmail a tercers que venen amb la promesa d’informar qui passa de tu al messenger.

Imagineu per un moment que als comments del vostre bloc os apareix de sobte, un babau dient això i així:

Les comento que si no sacan esta nota su pagina sufrira una denegacion masiva enorme, desde un datacenter de china, la cual no la podran detener, y es tan fuerte, que podra afectar toda la red donde alojan, es decir, a otros servidores dedicados.

(…) El motivo es simple, la gente como ustedes me da por las bolas, se la pasan hablando sin fundamentos, o acaso auditaron algún servidor y tienen constancia alguna de que esas web hagan “pishing” entonces para que hablan?

(…) ASI QUE HASTA QUE NO LA SAQUEN, GENBETA.COM NO FUNCIONARA. CIUDAD DEL ESTE Y EL GRUPO CHINA SE ENCARAGA DE ESTO

Segurament pensaríeu que es tracta d’una amenaça estúpida d’algun crio que es vol fer notar. Poc desprès, però, va començar un atac Ddos que l’hi va fer escac al Genbeta en tres moviments.

El parell de mocosos (que al final complissin l’amenaça no vol dir que deixessin de ser-ho) van posar-se a buscar al Google qui es feia reso de l’article del Pimentel i així van arribar al Menéame. (Per norma auto imposada, el Sionó no enllaça al Menéame però si a la Tafanera. Més informació del perquè, Aquí). Al bloc del Menéame (ara si haig d’enllaçar, ho enteneu, oi?) hi trobareu els detalls i sobre tot, la transcripció del mail que van rebre dels marrecs. Sobre aquest mail, tan sols dir que que no havia vist mai ningú amb tants dits a les mans. A mi no em surten els comptes. El cas és que el Menéame també va ser durament atacat i tot seguit, altres blocs.

Resultat? No he trobat ni una sola informació al respecte que cap post fóra retirat pels editors dels blocs, ni tan sols estant sota amenaça directa. La resposta general va ser l’alçament massiu de la blogosfera. Com ja ha passat en d’altres ocasions.

Algun cop heu arribat a casa i l’heu trobat buida? Jo si i os asseguro que el desconcert és molt fort. Tot seguit et passes per les cambres fent recompte mental dels danys i les pèrdues que encara patiràs en temps i diners per tornar a deixar-ho tot com estava. Llavors passes del desconcert a la ràbia i quan surts a buscar ajuda i acabes a comissaria, el sentiment d’impotència arrossega tots els altres. La sensació d’inseguretat quan t’entren a casa, malgrat el que es pugui pensar, no és tan potent a la xarxa.

Per què? Perquè si algun dia os fotessin el bloc enlaire, els vostres veïns sortirien en tromba a l’escala per ajudar os. I a la xarxa, el fet que la gent es mobilitzi és més efectiu que qualsevol manifa al carrer. En primer lloc, perquè el dany més greu i més immediat per a un blocaire (que l’hi tapin la boca), es pal·lia. La seva veu s’estén amb un eco ensordidor, planta per planta del seu edifici, carrer per carrer, país per país. Imagineu que la víctima treballa a casa (que hi té anunciants al site), en teoria l’han deixat a l’atur, Les pèrdues es minimitzen quan els teus anunciants veuen la tromba de gent que hi tens al darrera.

A la Xarxa, en un moment com aquest, una brigada de serrallers desconeguts, se’t planten a casa per reparar-te la porta. Un veí ha mobilitzat els blocs de cuina del veïnat i et Twitejen la sopa calenta. Una colla de Geeks, t’ha preparat un apartament a Facebook a on poder estar-hi mentre esperes que arribin els mobles nous, que uns altres ja han encarregat. I aquella colla de nois que sempre veus al parc i que semblava que estaven allí perdent el temps, s’han encarregat de buscar als lladres i et duen les seves partides de naixement i tot l’arbre genealògic dins d’un pot de colacao…

L’estada a comissaria no es fa tant dura quan saps que a fora, a la xarxa, ja s’ha fet justícia.
Mentre seguia el que passava amb el Genbeta i els altres, vaig trobar tres mosqueters catosfèrics entre els batallons solidaris.

El Catbloc,

 

Ibelchi

 

 

 

l’Osona web 2.0

 

 

Son blocaires que van deixar el que estaven fent i es van presentar a Can Genbeta i Menéame per ajudar en el que bonament podien. I ara que les coses han tornat a la normalitat i aquests blocaires son altre cop a les seves cases dedicats a les seves coses, penso en ells i em venen unes ganes irresistibles de fer de tieta i dur-los xocolata desfeta amb melindros i dir-los:

-Recordeu el dia dels Ddos a la blogosfera, oi? Doncs jo os hi vaig veure, allà, arremangats i escombrant la brossa. Ho veu fer molt bé, bona feina! Em consta que no veu ser els únics però veu ser els que jo vaig veure. Celebro que a la Catosfera hi hagi gent com vosaltres.

El Glamour s’ha mudat a WordPress.

A mi em costa relacionar-me amb gays i m’han acusat d’homofóbia més d’un cop. Per molt conscienciada que estigui sobre la discriminació i els problemes que encara pateix el colectiu, si conec a QUI SIGUI, m’importa un bé negre a qui o el què es tira i em molesta que m’ho facin saber als 5 minuts de les presentacions (o m’ho donin a entendre). No se si esperen aplaudiments o que els grati darrera l’orella. Penso exactament el mateix d’un gay o d’un hetero. “Digues-me a qui et tires, i et diré que ets idiota” (aquesta norma no és aplicable als amics, evidentment). Com l’hi dic a un d’ells quan sortim a sopars plegats: “Com et fotis a fer la gallina al restaurant, del calbot que et daré, aniràs tort una setmana.” I com ell em contesta: “Què se’n pot esperar d’una tia que encén els Winston amb un Dior”.

Per això el primer cop que vaig topar amb el Reflexions d’un arqueòleg glamurós, vaig passar d’ell olímpicament. Oh! Què l’altíssim em perdoni per ser de les poques heteros que conec que no perd el cul per ficar-se allà on els gays no la demanen!. Tampoc entro mai al Club d’equitació i ningú ho veu com una fòbia als cavalls, és que no se m’hi ha perdut res… Però ves per on, aquest bloc em picava l’ullet des del Top de WordPress i l’hi vaig donar una segona oportunitat. Va ser una bona idea.

Si a mi enrotllar-me ja em costa poc, parlar d’aquest bloc amb menys de 1.000 paraules, em resultarà gaire bé impossible. Hi ha tanta “chicha” que no sé ni per on començar.

L ‘editor no és cap neòfit, ja tenia bloc a la Coctelera, es va a mudar a wordpress al Gener i segons ens explica l’exit que hi tenia al primer bloc, el va dur també entre les caixes amb la cristalleria i els potus, perquè l’hi va força bé. No m’estranya. La participació al seu bloc és activa i la mitjana dels comments que reb, contribueixen a complementar molt positivament els seus posts, encara que ja son força bons per si mateixos.

El tío no te pels a la llengua. Si es parla de la meva mala llet i se’m diu Blogo-Monegal (ecs, quin fàstic d’AKA!!), ell deu ser Mr. Guillotina o tres quarts del mateix. Com exemple, el que deia de l’ultim disc d’en Moby i amb lo que estic totalment d’acord:

“… el nou senzill del músic de New York, titolat Alice” és senzillament avorrrit, soporifer, fatigós, pesat, ensopit i amb un regust a “deja vu” que no s’aguanta! Però que és això Moby? Hip hop? A aquestes alçades? Fins i tot a promés droga, diners i putes als crítics musicals perquè no en publiquin crítiques negatives! (Com podeu imaginar, a mi no m’han arribat!!). El seu darrer àlbum “Hotel” ja donava perilloses senyals de decadència, però com va treure un single taaaaan rodó com “Lift me up” li vam acabar perdonant… ”

Després dieu de mi… si al seu costat semblo la Candy-Candy!!

El seu editor parla de tot. De política, de música, de cinema, de series de televisió, de coses que l’hi passen pel cap, ets. ets., ets. I és impossible ubicar-lo en un estil (o un to, millor dit) tot i que a les seves entrades, jo diria que predominen l’energia (a tones) i el sentit de l’humor. Tan mateix, d’un post a un altre, et pot fer un canvi de registre tan vertiginós, que seria injust per part meva, encasellar-lo de cap manera. Ell diu que és “la ploma més àcida de la xarxa” però també això em sembla que es queda curt. Deixo una mostra per aquell que encara no em creu quan dic les coses.

“Mai podré deixar d’escoltar bandes tan genials com The Clash, Parálisis Permanente, Ramones, Blondie, Siouxie, The Damned…
I clar, ja em veieu a mi escoltant grunge d’amagat a casa… fins que un dia un amic meu va trobar-me una entrada de Mónica Naranjo a la butxaca i no vaig poder dissimular més: allò no acabava d’encaixar amb mi!” (Això és un autoretrat del seu sentit de l’humor)

“Jo, sense renunciar ni arrepentir-me d’una sola coma del meu cúrriculum vital, opto per eleccionar d’entre els meus records els maons amb els que construïr un nou futur, repensant cada idea obsoleta, reconvertint a cada company de camí. I si, per un casual, la ironia del destí espera pacient a que acabi de sonar la meva cançó per clavar-me una punyalada, com a mínim podré, altiu i orgullós, esgrimir com a escut tot allò que he estat, soc i seré”. (Aquesta és una foto d’un Preciós moment de Reflexió)

Sobre l’abstenció: ” Com podria quedar-me a casa sabent que el pincipal projecte del partit de la oposició és negar-me uns drets per els que porto lluitant activament des de que tenia 12 anys? Després de tot els que ha costat arribar fins aquí, un pas enrere seria mortal!” (Aquesta és la foto de l’Arqueòleg vestit de Compromís Social Seriós)

” - Gaspar Llamazares: És un tap! M’arriba per la cintura quasi! I entranyable com un osset! La veritat és que l’adoptaria i tot! Aiii però que monu! Només li falta un xic més de carisma al pobret i ja seria ideal!” (Aquesta és una Polaroid de la Reinona)

A Candy Love, la troll del seu Bloc.
“Dear Candy:
Escric el blog en català que es MEU i jo decideixo en quin idoma contesto! Si et tan analfabeta, boba i DISfuncional com per buscar un traductor al Google potser que en comptes de comentar blogs et dediquis a plantar margarites.
“la nova canció” ahahaha ES DIU NOVA CANÇÓ SO PEDORRA! INÚTILA!! Sii amb una lletra que es diu “ç”, una cosa mot complexe per a la teva única neurona massa enfeinada amb els aribaespañas i viva-Francos.
L’únic nazisme que ha conegut el nostre estat ha sigut el Govern de Franco i els 8 anys d’Aznar.
Et sona un tal Almodovar? No sé si sabras que dona supot A LA CANDIATURA D’ICV… dic jo que alguna cosa va tenir que veure amb la movida no?
I a Catalunya ningú escolta les cutrades de Llach i Bonet! Aquí tenim el Primavera Sound, el Razz i el Summercase, però no vull entrar a discutir amb una feixista neocon taliban i
españolista una absurda discusió Barcelona - Madrid, PERQUÉ JO SOC CIUTADÁ DEL MON no nacionalista i afortunadament a Madrid hi queden molts ciutadans progresistes no com Garruly-Love “Miss Nova Canció“
by Arqueòleg Glamurós Febrer 4, 2008 at 3:48 pm” (Aquesta és la foto del Glamour Emprenyat)

I em quedo curta…

Al bloc a més de tot el que ja he dit, s’hi monte les seves festes. Va organitzar un certamen literari, amb entrega de premis i tot, hi te muntat un crossblogging que ell anomena espai d’“Artistes Convidats”, algun meme que no ha engegat, fa test per saber si ets petarda, reinona, ets … Sempre és nou, sempre és entretingut i dinàmic.

I això de l’arqueologia? … veiem… doncs, a la seva entrada sobre la pel·lícula 10.000B.C., en podeu trobar una mostra.

D’acord, no és el glamour tal i com l’entenen els fans de la Garbo (això és un altre tema) però… és un bloc que s’ha de visitar.

Tadforo.com

2.428 Usuaris
53.391 Missatges
20 Categories

El Tadforo.com, conduït per un dels meus millors amics, compleix 3 anys de vida a la Xarxa.

Moltes Felicitats! Se que et fa molta il·lusió. T’envio tones de petons.